Reflexions d’un espanyol

Senyors polítics, quan diuen vostés que cal remar junts davant aquesta gravíssima situació sanitària, a la qual ens ha portat el Covid-19  a què es refereixen vostés?, perquè junts seria coordinar esforços sense imposar criteris centralistes entre totes les administracions, moderar el fons dels decrets per a no sacrificar empreses, que indubtablement es veuran molt afectades després d’aquesta crisi arribant  moltes d’elles a tancar irremeiablement. Junts seria sens dubte que tots sense excepció férem un esforç econòmic.

Un treballador que guanya de mitjana 1.000 euros el tanquen a casa amb el 70% del sou, però vostés que sobrepassen els 6.000 euros continuen cobrant-los aliens a la situació actual. L’executiu encara, tira que et va, ja que està al capdavant d’aquesta crisi, però que em diuen de la resta de parlamentaris del Congrés o del Senat, que ni acudeixen als plens aquests dies, el Consell d’Estat, el Tribunal de Comptes entre un llarguíssim etcètera d’organismes governatius. Greu és també els sueldazos dels polítics dels sis nivells d’administració: govern central, autonomies, comarques, províncies, mancomunitats de municipis i entitats locals que continuen cobrant una dinerada durant aquesta crisi. No entenc perquè un cirurgià que està al peu del canó salvant vides pot cobrar menys que un regidor d’un Ajuntament dels menys poblats d’Espanya. I no entrem en les pensions dels polítics que encara cobren els seus *exorbitadas pensions vitalícies abans de la Llei de Juliol de 2011.

Em puc fer una lleugera idea dels  ingents diners que va destinat en forma de salari als delegats, secretaris, sotssecretaris i presidents. No cite als funcionaris ja que també estan en una situació similar a la majoria de la població, cobrant poc més de 1.000 euros, em referisc als càrrecs polítics, els seus propis secretaris, ajudants, tècnics i altres privilegis materials. En molts dels casos,  polítics que no tenen ni idea de gestió ni d’organització.

Hui llig les declaracions  del Michael Ryan, director del programa d’emergències de l’OMS comentant  que aquest confinament no serà fructífer si no va acompanyat de millors mesures sanitàries. Posa un exemple dient que Espanya ha de doblegar la seua capacitat en aquest sentit. No creu que seria una bona mesura que parteix de les seues sueldazos foren destinats aquesta emergència a sanitat? Vostés parlen de la solidaritat d’Europa, la qual no confia en nosaltres per la mala gestió política que ens té endeutats en més del 98% de PIB espanyol. Lluny de l’austeritat, el govern ha creat en aquesta legislatura nous Ministeris, incrementant la despesa pública. Si la solidaritat no arriba de els  polítics Què li fa pensar que arribarà d’Europa?. I si al final arriba el preu serà molt alt, ja que dirigirà la nostra economia Europa i no Espanya.

El nostre país ocupa el lloc tretzé en despeses sanitàries, amb una mitjana de poc més del 8% del PIB. Per davant de nosaltres altres països destinen més del 9%.

A més s’ha fet palés la falta de recursos en indústria que tenim, ja que els últims anys els esforços polítics han anat encaminats a convertir-nos en una destinació turística i no som autosuficients per a generar els recursos necessaris per a proveir-nos.

No creuen també que de tindre empreses solvents podríem haver fabricat recursos sanitaris i no dependre de la Xina o altres paises?. Potser la rapidesa en la disponibilitat de mitjans sanitaris hauria estalviat moltes vides. Això no ho sabem però sempre tindrem aqueix dubte.

La majoria dels espanyols no creiem en la classe política, ni en els governants. Podrien donar-nos una lliçó d’humilitat afrontant aquesta crisi com s’ha de fer, amb un parell de collons. I tant de bo, aquesta desgràcia que ens ha tocat viure els servisca a tots els polítics per a canviar positivament el rumb d’Espanya.